Entrevista a Surtdecasa.cat (15/05/17)

L’altre dia la gent de Surtdecasa.cat em va convidat a un cafè per parlar dels pròxims concerts amb el trio i de projectes en general. Enganxo l’entrevista aquí i comparteixo l’enllaç original: http://surtdecasa.cat/penedes/musica/entrevista-amb-el-music-vilanovi-vidal-soler-2017

Vidal Soler sense filtres

El músic vilanoví arrenca projecte en solitari basat en sons autèntics i sense artificis.
vidal_capcalera
Text: Goretti Martínez
Foto: GM
Després de telonejar The Bellfuries a finals de març a Barcelona, Vidal Soler s’aventura a mostrar el seu projecte en solitari acompanyat pel bateria Ricard Parera i el contrabaixista Xavier Yerga. En aquest format de trio comença aquest divendres 19 de maig al Foment Vilanoví una minigira que el durà també a Andorra, Barcelona i Sant Feliu de Guíxols.
“No vull que disti molt la idea que ha sorgit de la meva habitació amb la guitarra del resultat final”

El músic vilanoví ja ha anat donant pistes de com sona aquesta nova etapa. Temes com ‘Final feliç’, ‘2 soldats’ o ‘Blues del gelat que es fon’ (Bones Festes, 2017) presenten una música embolcallada pel caliu analògic, espontània i sense artificis. Rock’n’roll, rockabilly i blues autèntics que no han hagut de veure-se-les amb intermediaris en el seu viatge des de l’habitació a l’estudi o l’escenari.

– Què tens previst pel concert de divendres a Vilanova?
És un concert que he preparat en format de trio amb el Ricard Parera (bateria) i el Xavier Yerga (contrabaixista de Copa Lotus). És molt diferent de Copa Lotus, per exemple. Jo tenia ganes de fer alguna cosa sol, que s’escapés una mica del concepte de banda d’haver de pensar molt els discos i els concerts. Que simplement fos una cosa d’anar traient temes i anar fent bolos diferents, amb diferents músics. I això és un d’aquests experiments: un trio molt de blues i de rock, amb moments improvisats… Amb una banda més gran està tot molt establert, el que faràs, i em ve de gust això, ara. Potser d’aquí uns mesos em ve de gust una altra cosa però ja ho veurem.

– Els temes són tots teus? Hi ha versions?
Els temes són meus i faig alguna versió. També faig coses que havíem fet amb Copa Lotus, que són versions amb la lletra canviada. Ens agrada molt fer-ho. Aquí es feia molt als anys seixanta perquè la gent no sabia anglès i sempre ens ha fet molta gràcia. Per no haver de fer molts temes en anglès, que és com poc personal per a un músic d’aquí, faig aquestes versions. Molts temes ja els he penjat, alguns els tinc fets i encara no els he penjat… Vaig deixant-me portar.

 

– Quan ho vas decidir, això d’anar en solitari?

Feia temps que tenia molts temes propis. Sempre he composat a banda de les bandes on he tocat però mai trobava on encabir els temes que anava fent. Suposo que va començar sent un abocador on anar deixant aquestes idees i després ja ha anat agafant la seva pròpia forma i vida i tot. A partir d’aquí ja he anat fent altres temes. Potser sí que va començar sent una manera de donar sortida a aquestes idees que tenia mig oblidades però la majoria de temes que toco són de fa poc, vull dir que formen part d’una fornada nova de cançons.

– Com definiries aquests temes teus?
De moment, coincideix que tot el que he gravat he intentat que sigui com es feia abans. Sense donar-hi moltes voltes. Recorda una mica al rock’n’roll dels anys cinquanta, però sobretot per com està gravat. Està gravat amb tots els músics en directe, buscant una mica microfonies i coses antigues… És rock sense buscar gaire arranjaments. Al darrer disc de Copa Lotus (Batxillerat nocturn, 2016) hi ha temes que hi ha deu pistes de guitarra, deu veus, teclats, un munt de cordes… En aquest cas vull precisament tot el contrari, tot i que m’agraden les dues maneres de treballar. Potser per buscar una mica l’altre extrem, vull que sigui directe i natural. I als concerts, doncs igual. La gràcia de gravar així és que quan toques en directe pots capturar exactament el mateix que a les gravacions. I això està guai.

– On has gravat?
Els primers temes que he compartit estan enregistrats a Chicago, aprofitant que estava allà. Vaig estar a un estudi que m’agrada molt on precisament la filosofia és aquesta de gravar-ho tot com es feia abans (Hi-Style Studios). A més, allà als Estats Units pots trobar amb facilitat material de gravació antic a qualsevol lloc. Aquí és més difícil trobar les màquines de cinta per gravar, els micròfons, tot analògic… perquè no hi ha hagut tant de mercat d’això. En canvi, allà, s’ha muntat aquest estudi només amb material d’aquest tipus i així va ser com van gravar. El tema de ‘Final feliç’, per exemple, que sona molt cinquantes, és tot amb guitarres antigues, micròfons antics… I estic content del resultat.

– Ara que parles de ‘Final feliç’, n’hem pogut veure el videoclip fa no gaire…
El videoclip està filmat en VHS i jo crec que era per capturar la idea aquesta de no pensar massa les coses. La gràcia del VHS és que no pots falsejar gaire les coses. Sempre és un vídeo domèstic, per molt hi hagi actors bons i la localització sigui bonica, acabarà quedant com que quatre xalats han anat amb una càmera a fer un vídeo en una tarda. Jo crec que és una extensió més de la idea original: fer les coses sense donar-hi molts tombs i sense pensar massa. He estat en moltes bandes i els processos solen ser molt llargs: el disseny, el vídeo, i ara t’estàs tres mesos per gravar el vídeo quan portes un any fent el disc, amb molta pasta pel mig… Intento fugir d’això en la mesura que sigui possible. Sí que m’agrada pensar les coses i treure quelcom maco però tampoc vull que disti molt la idea que ha sorgit de la meva habitació amb la guitarra del resultat final. I ara també estic a punt de treure dos temes més que he gravat a Barcelona amb el Ricard i el Xavi a l’estudi Can Sons, amb l’Arnau Vallvé (bateria de Manel). Vam buscar el mateix estil. Però no descarto, d’aquí quatre dies, canviar i fer un disc de… jo què sé… pop vuitantero.

– Aquesta manera de gravar a l’antiga, s’havia perdut? O s’ha anat mantenint?
No és que s’hagi perdut. Però aquí és difícil perquè no hi ha tants estudis que treballin d’aquesta manera. Perquè ara tot s’ha digitalitzat. Sempre hi ha gent que ha seguit treballant així. Amb Copa Lotus ho hem vist amb el Santi García (Ultramarinos) o el mateix Paco Loco. La possibilitat hi és però sembla una decisió molt difícil sempre perquè és anar totalment a la contra de com es fan els discos ara. Però, vaja, ja et dic que tampoc és que jo sigui un dictador d’aquesta manera de gravar. Ara em ve de gust fer això també pel tipus de temes. Però si em surt un altre tema d’un altre rotllo…

– De què t’agrada parlar a les cançons?
Jo no sóc molt bon lletrista, la veritat. Així com el Marc (Bala, de Copa Lotus) m’agrada les lletres que fa i tal… A les meves lletres sóc bastant directe, m’agrada parlar de coses quotidianes, no tinc por de parlar de coses que em molesten, temes socials… Vaig començar escoltant punk. I també m’agrada molt, per exemple, l’Ovidi Montllor. A vegades sembla estrany que en un context de rock’n’roll o de blues es parli de segons què. Les lletres que tinc fetes són bastant… No sé com definir-ho perquè em fa una mica de ràbia el rotllo aquest “lletres compromeses”. A vegades hi ha qüestions que t’inspiren i no necessàriament en el bon sentit. Et pot inspirar l’explotació o la injustícia, a l’hora d’escriure.

– Després del concert a Vilanova, què vindrà?
Fem una gira de quatre concerts. Després de Vilanova, anem al Harlem d’Andorra (dissabte 20 de maig, 19:30h), el Koitton Club de Barcelona (dijous 25 de maig, 21h) i la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols (dissabte 3 de juny, 21h). N’anunciarem més aviat. Aquesta és una primera part però tampoc vull saturar-me i inflar-me a fer bolos. Ara també ho puc fer perquè amb Copa Lotus estem descansant de concerts i preparant nous temes. També estic fent la banda sonora d’una pel·lícula.

– Com resulta la combinació de projectes diferents? Suposo que hi estàs acostumadíssim.
Potser és l’època més tranquil·la en aquest sentit de la meva vida perquè sempre he tocat mínim a tres bandes simultàniament. Tota l’adolescència me la vaig passar anant de bolo els caps de setmana amb bandes diferents. Més endavant encara vaig tenir més feina. Però hi estic acostumat. També és normal perquè la vida de músic dóna per tan poc que has de ser pluriempleat sí o sí.

– Tu t’hi dediques, oi?
Sí.

– I això de la pel·li? Què me’n pots explicar?
Un dels motius pels quals no m’he posat un nom artístic que no sigui el meu -en realitat sóc molt vergonyós- és per englobar les feines que faig: he fet música per teatre, per exemple. Estic venent-me com a jo, com a músic, no com a compositor o com a guitarrista només. La banda sonora que estic preparant és per a una pel·lícula de l’Andrew Tarbet. La pel·lícula està acabada i gravem la banda sonora aquesta setmana. Ell és americà i vol que tingui recorregut, que sigui internacional. És una feina delicada perquè hi ha poc diàleg i he d’omplir amb música. Havia fet coses semblants per teatre, estant tocant en directe. Però en aquest cas, la pel·li és molt del meu rotllo, hi haurà molta guitarra acústica, molt de folk.

– Estàs content amb aquesta etapa que arrenques?
Sí, estic content. A veure, acabo de començar. No he fet encara cap bolo amb el trio, per exemple. És estrany perquè estic acostumat a estar sempre al darrere o al costat. Això de quedar amb els músics i que et diguin “Vinga, què? Què he de tocar?”… Quan normalment sóc jo qui acostuma a preguntar-ho. És estrany però està molt bé. També estic content d’haver-ho fet amb 26 anys i no amb 18. Me n’alegro perquè ja he fet tot el treball previ i em sento preparat per fer-ho.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s